dijous, 18 de març de 2010

Júpiter té mal de panxa

Aquell dilluns fatídic jo no havia d'anar a escola, però hi vaig anar. Hi vaig anar perquè havia de posar unes notes i perquè tinc trenta anys. Quan tens trenta anys i vas a l'escola o bé ets un professor o bé no progresses adequadament. Aquesta simple decisió d'anar a posar unes notes quan m'hauria pogut quedar al llit va generar un seguit de desafortunats esdeveniments.

Jeia al dormitori i pensava què faria amb el sou d'aquest mes. Havia cregut convenient comprar-me una platja privada a les Barbudes o una torreta a les Illes Cocodril- Ja em direu més tard quina és la millor inversió- quan comença una dicussió al meu cap entre el Sancho Panza i el Don Quijote que tots portem dins. El Quixot m'enviava a desfacer entuertos i el Sanç volia ous ferrats amb bacó- típic esmorzar empordanès-. Al final m'aixeco tot corrents, esmorzo sopa amb tristors, dic, crostons, i vaig cap a la feina.

La jornava semblava un xic freda i monòtona, però gaudia d'una bona salut estomacal al meu entendre. Sort que no sóc metge, perquè mataria els pacients a cops de diagnòstics.

Arribo a l'institut, m'endinso en el full de càlcul i Hamlet es torna a preguntar una i una altra vegada: "Quatre o cinc: Heus ací la qüestió". Llavors començo a percebre tensió en el meu entorn: una mena de força obscura que omplia les ànimes dels nostres estimats deixebles. Surto al passadís.Veig el dire amunt i avall amb el rostre lleugerament desencaixat: "Júpiter té diarrea, vailets! Toquem el dos, el tres i el quatre!" Vaja, penso, que la cosa va de debò i no és un simple mal de panxa. Partim, doncs, amb bona marea, cap a caseta, però com podeu esbrinar, lectors i lectores, la vida ens reserva sorpreses inesperades.

Tot era blanc i fred, com un partit del Madrid quan va perdent. La neu i el fang entraven per les sabates i el cor a la sortida de l'escola. Algun poca-solta encara s'ho passava pipa i pinyol llançant boles merengues als vianants. Ignorava potser que no podria veure aquella nit la seva sèrie favorita i que, arraulit, cobrint-se amb una manta inútil, desitjaria que l'hagués convidat a la meva platja privada a les Barbudes. Sí, és la millor inversió.

No hi ha sortida; les carreteres estan bloquejades. No puc tornar a casa meva. M'ho prenc amb filosofisme. Vaig al xino a dinar i de pas, que passi la indigestió de Zeus. Després del pera-manzana-flan-macedonia-de-flutas, o sigui, les postres, marxa la llum. El pobre senyor Lin molt amablement, davant la meva preocupació, m'ofereix casa seva per passar la nit. No coneixia cap pensió per la contrada; de fet, no conec res de la contrada excepte el senyor Lin i la senyora primeta del supermercat que sempre m'aconsella que no compri accions a la borsa, sinó abonaments del tresor públic.

Vaig pujar a l'habitació que em va cedir, em va donar mitjons nous i moltes mantes, però no hi havia manera de treure'm la fred dels peus. No hi tenien ni calefacció ni electricitat, la qual cosa no ajudava. A més a més la tramuntana xiulava alegrement La Santa Espina a través de les esquerdes i la finestra. Vinga! Ballem plegats!

A la penombra i en el silenci (i la manca de cobertura) vaig començar a imaginar-me que el món s'estava acabant, que Ascó finalment havia petat i estàvem vivint un hivern nuclear, allò que altres especialistes anomenen sobrassada atòmica. El fred era terrible, a tal punt que el menovell (el dit petit) del peu dret s'havia tornat blau i no furulava. En situacions difícils m'imagino que sóc un heroi de la literatura que està vivint alguna de les seves aventures. Era una bona manera d'assumir que estava perdent un dit del peu. La vanitat em feia pensar que tampoc no quedaria tan malament: A las chicas les gustan las cicatrices. Suposo que podria lligar igualment si anés a la platja (Naturalment, a la de les Barbudes que em compraré la setmana que ve). Per desgràcia era una falsa alarma. No podré fardar de ferides de guerra perquè el dit es va arreglar misteriosament.

Durant la nit em vaig posar a declinar paraules boniques per cridar la son, però en va. Només em sostenia l'esperança que sempre arriba el dia després de la fosca. El sol havia de sortir i aquell fred indecible passaria.

A poc a poc, amb dits de rosa, l'aurora va saludar per l'ampit de la finestra. Les pitjors temences van quedar enrere, igual que els calfreds. M'esperava de ben segur un matí ple d'emocions per tornar a casa. Com a cavaller itinerant havia d'encarar el retorn amb fermesa: obrir-me pas entre la neu, recòrrer paratges inhòspits i vorejar abismes i penya-segats. Finalment, ple de goig, vaig albirar les torres llunyanes de la casa pairal. Tot havia acabat.

Vicenç Reglà, professor de llatí de l'insti

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Expressa la teva opinió sobre el que acabes de llegir