dijous, 28 d’abril de 2011

El Japó, una catàstrofe


La dona estava asseguda, asseguda a terra, tapant-se la cara amb les mans, plorant. El paisatge que s’estirava davant seu no prometia gaires esperances. Els preciosos gratacels d'abans ara estaven mig destrossats, mig caiguts, i a través del fum es podia distingir els interiors dels edificis, els cristalls trencats i les parets foradades. 
 
Era el segon dia de la catàstrofe, la terra tremolava quasi tot el dia. Els forts corrents d’aigua es veien per tot arreu. La dona no sabia què fer. La seva casa ja no hi era, i totes les seves pertinences havien desaparegut dintre de l'aigua. No sabia que faria, ni on aniria en aquests temps tan difícils. 

Encara que sembli que els humans són amos del món i ho poden tot, la natura de tant en tant els recorda que no és així. I és que tota aquesta catàstrofe sembla com d’un altre segle, de l’antiguitat, de l’època dels dinosaures, al final! Però al segle vint-i-un... 

La dona estava asseguda a terra. I només de pensar que ja no té a ningú i no té res, les llàgrimes baixen per la seva cara, fent-la brillar. Era una dona japonesa. Veia com el seu país és submergia sota l'aigua, poc a poc. Els forts tsunamis destrossaven el que quedava dels edificis, i els terratrèmols feien la superfície del país plana, fent caure les cases. 

La dona estava asseguda. Sentia amb el pànic, com l’aigua lentament s’acostava més i més. No hi havia cap sortida. És el destí del país, i com  podia ella canviar-lo? Ha fet un pas endavant, i s’ha parat de cop, com si no n'estigués segura, però després, més decidida, ha fet un pas més cap a l'abisme.

A l' horitzó ha aparegut una petita taca negra, que mica en mica ha esdevingut la silueta de l'helicòpter. Era l'helicòpter de rescat de supervivents. Però la dona, mai ho sabrà...


Maria Dimurina
3rESO C

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Expressa la teva opinió sobre el que acabes de llegir