dimecres, 17 de maig de 2017

1r premi 2a categoria Prosa

Autora: Diana Darriba
Per què està trist el mar?

Tot just em llevo i la veig. M’agrada molt la mar. Quan fa fred passejo per la platja per veure les onades moure’s, tot i que alguna vegada m’he remullat una mica els peus. 
Sempre he pensat que la mar té sentiments; si més no, m’impressiona veure com un dia qualsevol està del tot tranquil·la, i, l’endemà, trenquen fort les ones contra les roques, i deixen tota aquella escuma, fent un bon rebombori. Quan hi ha algun temporal, ho relaciono de seguida amb fets que passen al món, i darrerament, un em preocupa. Ja no veig el mar brillar, les onades calmades, ni el soroll salat feliç. El blau aventurer d’abans s’ha convertit en blau insípid que reté les ganes de nedar i capbussar-se, fent que només sigui capaç de contemplar les onades i esbrinar per què estan tristes.
Ja fa dies que no em mullo els peus. La sensació ja no és la mateixa d’abans. A mi m’agradava sentir com em recorria, començant pels dits dels peus, un lleuger fred que em feia riure. Ho trobava divertit, notar instants gèlids. Però ara ja no. La impressió és diferent. Noto com que si els peus pesessin molt s’enfonsessin en un cúmul de llàgrimes. Crec que el mar està trist. Ja no m’ho passo bé amb ell. Potser és jo que canvio i veig les coses des d’un altre punt de vista….no ho sé. Però el blau ja no és el mateix. Les petxines han deixat de ser boniques. La sorra és més pesant. Ha d’haver-hi alguna raó. Un motiu pel qual el mar ja no és el mateix. 
I si el mar enyora que em banyi? Em vaig submergir, i el mar continuava trist, a més d’ enfadats. Va ser com si m’ apunyalessin molts ganivets, per tot el cos. El fred tampoc em va fer riure aquesta vegada. Em feia serrar las dents i estrényer els punys. Vaig sortir immediatament a l’aigua. El mar no m’enyorava, però encara necessitava saber què li passava. Per què estava tan dolgut i malhumorat? No li va agradar que jo em banyés. Crec que no li agrada que es banyi tanta gent mentre suplica al cel. 
El mar té sentiments, i me’ls fa arribar. El mar està trist perquè molta gent està trista. Moltes persones ploren de desesperació i les llàgrimes fan que el blau es torni insípid. No pot ser un blau aventurer, perquè aquestes persones no gaudeixen del seu trajecte, perquè no és una aventura. El mar està enfadat perquè cada vegada més persones el temen després d’haver perdut moltes coses entre les onades. El mar està cansat, perquè no pot dormir pels crits de sofriment sota la negra nit. La sorra pesa, l’aigua és massa salada, les petxines no són boniques, les onades no estan calmades, el soroll és eixordador, l’ espuma no brilla, el blau no és el mateix. El mar està trist, m’ho ha dit.

Pseudonim: Alquímia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Expressa la teva opinió sobre el que acabes de llegir